FENT RUTA I AMICS / TRANSPYR 2011

2a ETAPA
Com ja he dit en l'anterior entrada, la primera etapa la varem acabar molt contents, en comprovar que havíem arribat molt sencers a Camprodon malgrat la pallissa de kilòmetres i desnivell.
La nostra estratègia del dia a dia, era molt simple; anar conservant forces
sempre, parar-se en els avituallaments tot el temps necessari per menjar, refrescar-se bé, hidratar-se, greixar cadenes, omplir de beguda isotònica, i anar sempre junts
Sembla que és el més lògic, però en alguns equips les coses no funcionaven així.

Només vaig cometre un error important al començament aquesta aventura, no tenir prou cura de la meva rereguarda reescalfada, el primer dia. Si em refereixo al meu cul...!! Ja tenia clar que amb tantes hores de bici i calor, amb tindria que empastifa bé de vaselina les vegades que fos necessari. Però no va ser suficient i en la segona etapa la cosa es va posar bastant roent..!!
Sortim de Camprodon i de seguida enfilem la Collada Verda per anar despertant al personal.
Nosaltres ja sabíem el que ens esperava, pujada, pujada i més del mateix.
Les cames anaven molt bé. Teníem un petit secret. Cada dia a l'habitació ens donaven uns massatges particulars que ens deixaven com nous , .... i això es nota. (Després veureu qui ens els feia ).

El meu company, Santi, com que anava sobrat, cantava cançons de quan va fer la mili a les COE en els repetjons més forts, per animar al personal. També feia sonar l'esquellerinc que sempre porta a la seva bici, i així anàvem donant-nos a conèixer al personal. Una festa ..!!
Però els "Mojinos Escocíos" també van voler unir-se a tanta alegria, i en arribar a Tosses vaig haver d'anar al lavabo del bar a refrescar la meva rereguarda i hem vaig tornar a empastifar de crema, per poder enfilar la pujada. Després de refrigerar el motor i omplir d'aigua, pujada,i fins a la Molina.

Continuàvem molt bé de cames i després del avituallament, vam agafar bon ritme entrant a la Cerdanya. No van faltar en aquesta etapa senders molt guapos i algun tram d'escalada amb bicicleta, però va ser una ruta molt bonica en conjunt.Al acabar l'etapa, a La Seu, vaig anar al servei mèdic de la prova, i allà vaig conèixer la doctora Sandra, que va curar les meves malmeses "posaderas" ..... i les de molts altres.! Els 118 quilòmetres i 3.000 metres de desnivell son bastants, però menys del que ens esperava al dia següent.

3a ETAPA:

L'esquellerinc de Santi, i les seves cançons de les COE a les pujades, s'havien fet molt populars entre la gent de la Transpyr. Amés el do de gents del meu company el portava a fer amistat ràpidament entre el personal (sobretot el femení). Tant és així que en la 3 º etapa que era la més dura amb 128 km. i 3500 metres de desnivell, ja ens coneixia fins l'apuntador..!! Les dones buscaven l'home del esquellerinc en els avituallaments per donar-li petons, i alguns li demanaven consell per afrontar l'etapa amb èxit. Era el puto amo, i disfrutava sent-ho ..!! Jo em limitava a ser el seu fidel escuder, encara que de vegades l'havia de rescatar d'entre la multitud que no el deixaven marxar.... pobret..!!!

Varem sortim de la Seu amb un sol radiant contra tot pronòstic. L'inici va ser bastant rodador i ens va porta al Port de la Guàrdia d'Ares. Des d'aquí vam prendre direcció a Gerri de la Sal per uns prats i boscos molt macos, La baixada de més de un km.va ser brutal.. Després direcció a la Vall Fosca, on ens comença a ploure. Vam tornar a pujar cap al poble de Corroncui, i baixada per corriol senglanero, fugint de la pluja. Aquí en Santi va tenir una ensopegada en una trialera i es va donar un fort cop al colze. Males llengües diuen que ho va fer a propòsit per veure la doctora, però jo ...... ho confirmo .!!!!
Arribem a Pont de Suert sobre les 3'30h .. Ja teníem la més dura al sac. ! De nou vaig anar a curar les meves ferides de guerra, per preparar la batalla del dia següent.

4ª ETAPA:
Deixem terres catalanes i ens endinsàvem en les Aragoneses que ens portarien fins Aínsa.
Serien 100 km i 1900 de desnivell, l'organització li deia etapa de transició.
Anàvem a enfilar l'equador de la prova, i teníem la moral molt alta. No tothom podia dir el mateix. La duresa de la prova ja havia fet abandonar a més del 20% dels corredors.
Entre ells al nostre company Blas, del CC Roses, que estava molt afectat per no poder continuar en cursa. El meu "problema", la rereguarda, anava millorant bastant gràcies a les cures del servei mèdic. Cada dia a les arribades i sortides de la marxa, es formaven davant de l'ambulància d'assistència, una cua de "ferits en combat". El grups dels "Mojinos Escocíos" varem arribar a tenir President i Vocals, depenent de la gravetat de les ferides dels nostres culs..També sospitàvem que hi havia alguns impostors que no tenien res, però volien las atencions de la  doctora colombiana i la infermera ,.... per si de cas.

Per a nosaltres va ser una etapa molt bona, el terreny bastant trencacames i amb pedra ens agradava bastant i varem portar un ritme molt alegre, podent avançar a molts corredors que no estaven acostumats a aquest tipus de terreny.Els paisatges eren meravellosos, amb muntanyes cobertes per ginesta i unes valls indescriptibles. En els llocs més bonics de cada etapa, en Santi, anava deixant unes nous que portava preparades, amb les cendres del seu germà Conrad, i eren moments molt emotius per tots dos.

Abans de l'arribada a Aínsa hi va haver un corriol meravellós que ens va fer gaudir durant molta estona.
Era Btt en estat pur.!! En arribar al últim avituallament, en Santi li va comentar en conya, a una corredora mallorquina molt simpàtica, que havia gaudit tant en el corriol, que havia tingut tres orgasmes,
i ella li va respondre, "doncs serà que la tinc adormida, perquè no he notat res".!!!

Continuara...