EL PERQUÈ DE FER LA TRANSPYR -11 / SANTI

Vull reproduir aquí, l'escrit que a fet el meu company a la Transpyr 2011, en Santi Lloveras. Crec que transmet uns sentiments que a vegades només podem entendre quan recordem de tot cor, amb alguna persona molt estimada.

EL PERQUÈ DE FER LA TRANSPYR -11

Quan vaig veure la paraula Transpyr a la revista bike, es va encendre una llumeta a alguna part del meu cervell, que de seguida es va transformar amb una necessitat de saber de què es tractava. Fetes les averiguacions pertinents, lo primer que en va venir al cap va ser que
era hora, als meus 55 anys, de fer allò que havíem parlat amb el meu germà , en varies ocasions, i que el destí ens ho havia impedit.
Ara tinc la mateixa edat en la que ell ens va deixar, i vaig pensar de no esperar més i tirar endavant.,Lo segon que vaig fer va ser telefonar al meu amic Paco, de Cadaqués, i preguntar-li si ell mi acompanyaria. Coneixen-lo, sabia que el sí era segur,  ja que ell en tenia més ganes que jo de fer una travessa d’aquest tipus.

Només tenia un dubte, si fer-la per lliure anant fent etapes al nostre aire, o fer-la com una prova organitzada. La Transpyr era el segon any que es feia, i tenia les meves reserves, i molt de  respecte als mes de 800 km. i 21.000 mts + de desnivell en 8 dies,  amb controls de pas i de temps , lo qual es una dificultat afegida per els problemes físics i mecànics inesperats que poden sorgir en el transcurs de la prova.

Com que el record del meu germà es veurel sempre disfrutar en mig de la gent, vaig optar per la segona opció i apuntar-me a la Transpyr-2011. Un pensament me venia al cap de tant en tant: era la por, llegint i escoltant comentaris, de no acabar-la amb èxit i no recollir el maillot de Finisher a Donostia.

Amb en Paco varem posar fil a l’agulla, i varem programar els entrenaments de llarga distancia tant en btt com en carretera per poder afrontar les llargues etapes previstes en la prova. Els dies abans de la sortida, el "cuc" que a vegades s'hens he remou per dins, no parava, i el respecte per lo que anàvem a començar, creixia per moments.
Arribat el dia de la sortida a Roses, vaig col·locar l’esquellerinc d’en Conrad a la bici,vaig posar-me la motxilla que en Conrad va portar a la “Red-Bull Time Out “i a pedalar.

Pedalar , pedalar i pedalar..!! Pedalar hem pedalat molt, hem suat, patit moments durs,... però sempre amb anim i alegria, amb l'esperit de companyerisme,i amb la  il·lusió d’arribar a Donostia 

En els moments de flaquesa crec que en Conrad pedalava per mi, i cada vegada que tirava una nou amb les seves cendres era com prendre la millor barreta energètica; amb donava forces per acabar l’etapa . Hem passat per llocs que no es poden descriure amb paraules, i amb en Paco els hem disfrutat molt, dons quan veiem que anàvem bé de temps per passar els controls, ens paravem i gaudíem de lo que els Pirineus ens oferien: bellesa, grandesa, duresa, pau, tranquil·litat, soledat , silenci, ....perquè, encara que érem prop de 200 participants, passàvem moltes estones pedalant sols.

Al meu germà li agradava ser a per tot i es per això que he procurat que el seu record i sigui des de el Canigó fins a Donostia , passant per Camprodon, la Molina, la Guàrdia d’Ares, Bonansa , Penya Muntanyesa, Port de Larrau, Ansó, Selva de Irati, Pasajes de San Juan... En fi que els Pirineus son, des de ara, la seva atalaia ,des de on ens espia totes les sortides que fem.

Les sensacions que he viscut fen aquesta travessa han sigut moltes, passant de sobte del cansament a l’eufòria, de la tristesa a l’alegria, i al inrevés, però sempre tornant a la realitat de que hem de mirar l’endemà i no podem t'encar-nos en el passat. Aquests dies han suposat per mi un acte d’agraïment a la vida, que ha estat benevolent amb mi, i he pogut gaudir d’una experiència fantàstica, acompanyat amb l’esperit per el meu germà i físicament per el millor company que podia escollir, en Paco, i que aprofito per agrair-li, ja que sense la seva experiència, paciència, i el seu tarannà no hagués estat possible.
Gràcies company.!!
Vull agrair també a tots els que varen animar-me i que confiaven en que arribaria a Donostia.

Conrad, allà on siguis, pensa que tu també has fet la Transpyr, i las fet amb el teu germà, que et recordarà sempre com el millor germà que es pot tenir.

SANTI 28-07-11